2 de setembre de 2011

Crònica del Campament 2011


Des de la nostra entitat, us volem fer partícips de les nostres activitats. És per
això que us presentem una petita i concisa crònica de l’estada de 9 dies que
el Grup Excrusionista Bell Matí va organitzar dels dies 6 al 14 d’agost, al petit
poble d’Àreu, a la Vall Ferrera:

“Avui dia 6 d’agost, a les 8 del matí, arrenquem els vehicles per prendre rumb
cap a la Vall Ferrera. Després d’unes hores de viatge, ens presentem al poble
d’Àreu. Ens instal·larem al càmping Pica d’Estats. Roseguem alguna cosa per
dinar, i tot seguit muntem la paradeta. En direm el campament base, ja que
d’aquí sortirem cada dia per anar a fer les sortides.

El dia 7, a les 7 del matí, comencem a bellugar-nos per la primera sortida
(“L’estirada de cames” que en diem nosaltres), i per anar posant el cos a to.
Farem una passejadeta d’unes 4 hores, i passarem a visitar uns avets singulars
i unes quantes bordes. El dia no acompanya gaire. Està bastant ennuvolat i
humit, però encara ens deixa fer. Arribant al camp base, una remullada i un bon
tiberi. Això que no falti.

Són ja les 6 del matí del dia 8, i ja ens anem posant en marxa per anar a pujar
al Pic de Baborte de 2.929 metres. El trajecte és llarg i feixuc. Comencem amb
calma per habituar el cos. Ens esperen 1.500 metres de desnivell. El dia s’ha
aixecat una mica tapat, però de moment va aguantant. Passem els estanys
de Baborte, on hi trobem el refugi del mateix nom, i anem encarant cap al coll.
Des d’aquí, i fins al cim, el camí és molt dret i pedregós. Reduïm la marxa per
arribar al cim en condicions. Ja tots al cim, fem una queixalada per recuperar
forces. Mentrestant, entre núvol i núvol, contemplem la bellesa del paisatge i la
imponent Pica d’Estats, el cim de Catalunya amb 3.143 metres. Després d’una
sessió fotogràfica, gas per vall al camp base a recuperar energies amb un bon
dinar-berenar-sopar.

El dia 9. Per no perdre el costum, a les 6 tothom dret. Avui formarem dos
equips per pujar al Monteixo de 2.902 metres. Tothom puja per la ruta normal
menys l’Àngel i jo que hem decidit pujar per una ruta que surt des del mateix
poble d’Àreu. Són 1.800 metres de desnivell. Aquesta és la ruta que el mes de
juny es fa servir en una cursa de muntanya que s’anomena “La Cuita al Sol”.
Es tracta de pujar tant ràpid com es pugui sense que t’atrapi l’ombra que deixa
el sol en pondre’s darrera les muntanyes. Comencem a tirar per munt, i això
puja de valent. El temps s’ha aclarit envers dies anteriors, i s’està aixecant un
dia esplèndid. Ja som bastant amunt i el sol es comença a notar. Tot i així, no
ens podem desfer dels guants ja que l’aire és glaçat. Ja a pocs metres del cim,
veiem un personatge amb barretina a dalt de tot. Els que estan pujant per l’altra
banda, ja arriben. Ja hi som tots. Fem un mós a recés del gèlid i molestós vent.
Tot seguit, per avall, que ja sentim l’olor d’una cerveseta ben fresca.

Avui dia 10 tothom es posa en marxa quan acaba la son. Durant el matí ens
dediquem a preparar la motxilla amb sac de dormir inclòs per anar a pujar a la
Pica d’Estats en dues jornades. Allà a les tres de la tarda, juntament amb tres
membres més que han arribat al matí, tirem cap munt fins a l’estany de Sotllo

a 2.346 metres, on la majoria passarà la nit. En Julià, l’Àngel i jo, però, tenim
decidit de fer nit al cim més alt de Catalunya, i, per una nit, ser els catalans més
alts. Pugem per una cresta, que no és la normal, on assolim dos tresmils més:
el Pic Rodó de Canalbona de 3.005 metres i la Punta Gabarró de 3.114 metres.
Ja som al cim de Catalunya. Ens preparem el dormitori escombrant algunes
pedres per fer un bivac. La sensació és “l’òstia”. És una sensació increïble
veure com el dia es mor i com neix la nit des d’allà dalt, amb un cel tant net que
veus fins a l’infinit. És inexplicable. Cadascú s’hi ha de trobar.

Ens posem en marxa quan neix el nou dia, i havent fet un mos, continuem el
tros de cresta que ens queda. Passem pel Pic Verdaguer de 3.133 metres, i
fins el coll de Sotllo, on ens reunim amb els companys que pugen per la tartera.
Un cop hi som tots, pugem tots plegats per la cresta que fa un moment havíem
baixat fins al cim de la Pica d’Estats. Ens estem una estona al cim, i després
baixem per la vessant francesa i pugem al Pic de Montcalm de 3.077 metres.
Ja toca anar pensant en baixar. Però l’Àngel i jo encara no en tenim prou. Per
acabar de rebentar-ho tot, ens n’anem a pujar al Pic de Sotllo de 3.073 metres,
el tresmil que ens falta per completar el circ. Hem de pujar per una tartera
molt dreta fins al coll del Guins del’Ase a 2.864 metres. Per un tros de cresta
molt fàcil arribem al cim. I ara cap avall a enllaçar amb el coll de Sotllo a 2.893
metres, on agafarem la tartera avall, i fins als vehicles.

Ja som al dia 11. Sembla que avui tothom opta per descansar. Excepte jo,
que tinc ganes d’anar a fer la cresta de Baiau. I així ho faig. Em llevo a les 5
del matí. L’itinerari és llarg i val més anar-hi amb temps per si de cas. Agafo
el cotxe i enfilo cap a Pla de Boet, on el deixo. Després d’unes hores, arribo al
coll dels Forcats, on s’inicia la cresta. Són les 10 del matí i m’enfilo. La primera
pujada et porta al Pic de la Roca entravessada, a 2.927 metres. La pujada
és entretinguda, havent de superar algun pas de II grau. Un cap al cim, baixo
una miqueta i la cresta es complica un pelet. No pel grau d’escalada, que no
passa del III grau, sino perquè és un tram de cresta aeri i molt descompost.
En definitiva, cal assegurar cada pas i que vigilar que no se’t quedi la presa
las dits. Un cop superat aquest tram, s’arriba al cim del Pic de Baiau, a 2.881
metres. A partir d’aquí, ja no hi ha cap mena de dificultat. Baixo a un collet, i
enfilo cap al cim més alt d’Andorra, el Pic de Comapedrosa, a 2.942 metres. Es
torna a baixar, i s’acaba la cresta passant per l’Agulla de Baiau, a 2.857 metres,
i pel Pic de Sanfonts, a 2.885 metres. Doncs au, gas cap avall, que encara
queda tota la tornada.

El dia següent, ens l’agafem tots de pànxing. Ja hem de començar a recollir
algunes coses, que l’endemà tornem cap a casa. Com sempre la setmana
se’ns ha fet curta, però l’hem viscuda intensament.


Ferran Masnou.

Cap comentari: